La felicitat egoista

En el sí d'una Grècia en decadència, Epicur va decidir aillar-se de la política grega per montar la seva acadèmia. Partícip de l'hedonisme,una corrent filosòfica amb moltes variants, defensava una vida bohèmia i aillada, amb la felicitat com a objectiu primer en aquesta vida.
No m'interessa tant fer una classe d'història de la filosofia, i menys sobre l'epicureisme, sinó més aviat reflexionar-hi jo mateix (espero que serveixi d'alguna cosa), i comparar-lo amb l'escola cirenaica.
L'hedonisme en general defensa la felicitat com a primera i última causa en aquesta vida. L'home viu per ser feliç, i aquest sentiment contempla dues vessants: el plaer físic i el moral. Hem d'evitar tot el que sigui dolor, i allunyar-nos de qualsevol cosa que ens pugui causar patiment. Per tant, hem de viure cercant tot això, deleitant-nos amb els plaers (menjar, beure, el sexe,..) i cuidant també l'intelecte, ja que l'home és una perfecte barreja entre la substància i la ment. Tanmateix, hem de fer ús de la raó, deien els hedonistes, ja que un excés desencadenaria a la llarga per fer-nos acabar no disfrutant una cosa a la qual estem ja acostumats. Tret de la filosofia epicurista que ja hem comentat, una de les escoles més conegudes que també participaven d'aquesta idea eren els cirenaics, però amb una petita diferència: el plaer individual s'han de prioritzar als interessos aliens. Dit d'una altra manera, no hi ha res més important que el plaer individual, encara que perjudiqui els altres.
Ara sí, des d'una perspectiva personal, em sento bastant identificat amb aquest corrent, per això aquest post, per fer reflexionar una mica al personal que hi deu haver per aquí. No res a veure amb el sexe ni el menjar, evidenment, sinó en la felicitat en general. La meva gran pregunta és: perquè viure si no es disfruta de la vida? Un home sense felicitat és un home que la vida li fa més una malapasada que un favor. Ara, crec que la felicitat absoluta és molt complexa i difícil d'accedir-hi, una espècie de "idea" de les que parlava Plató. Per tant, crec que la recerca de l'home no s'ha de limitar a ser feliç, sinó a investigar com ser-ho. Molta gent, i més avui en dia, viu en l'engany d'una felicitat materialista, i crec que tothom té qui més qui menys algun defecte de fonaments. Per tant, l'home més aproximat a la idea de felicitat serà aquell que dediqui temps a reflexionar, a cuidar-se però sobretot, a pensar en els altres. Considero els cirenaics una postura un pèl egoista, i crec que per tant no serem feliços fins que realment intentem aproximar-nos a la felicitat per tots els camins possibles. I aquest ha de ser el gran objectiu, perquè aquell qui viu infeliç malgasta l'existència.