Bé, la toscana, una parella, Romeu i Julieta, un amor retrobat. Ja ens podem imaginar per on tiren les expectatives..
La pel·lícula comença amb un viatge de nuvis (prematrimonial) d'un cuiner i una escriptora a la Toscana. Tots dos semblen una mica egoistes per part seva, i ella decideix anar a fer turisme mentre ell aprèn els secrets de la cuina italiana (és cuiner). Coneix una apasionant història d'una noia que va deixar el seu amant italià plantat ara fa 50 anys perquè els pares britànics no ho aprovaven, i enviant una carta es troba immersa en tot el merder: ella, la senyora (ara àvia) protagonista, i el seu nét buscant d'hotel en hotel per la terra dels buitoni. Com és d'esperar... no us explicaré el final, però és força previsible.
Ara com sempre, ho posaré a mirada crítica. L'argument és molt bo, no és pla ni avorrit. La pel·lícula en sí és encisadora (per no dir romàntica): la Toscana, Verona, amor, amor i més amor, fet que ajuda molt. Però una cosa que li dóna molts punts, i d'aquelles que sempre m'agrada fixar-me és "l'interior". Semblant a l'ironia d'Oscar Wilde o la perspicàcia de William Sheakespeare, el fons de la pel·lícula dóna molt que pensar: intel·ligent, d'aquells que cal rascar, però un cop rascat, treu molt suc. Els personatges a vegades semblen il·lògics, però en realitat un punt de realisme exagerat fa que la pel·lícula s'hagi de desxifrar intentant entendre els personatges, semblant al que pasa a la realitat.
En resum, una barreja curiosa entre art i artistes. La recomano (això sí, potser una mica empalagosa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada