La última d'aquest gran govern ja roça els límits de la constitucionalitat. Però clar, no és d'extranyar, amb una ministra de sanitat que va suspendre la biologia a batxillerat.. De fet, per això, si han de venir els altres amb les seves grans idees antiautonòmiques, millor l'anarquisme casi.
Tots sabem que la gran afició que tenen les esquerres a defensar la igualtat i la llibertat, cosa que no acostumen a fer les dretes, opino que més que res per qüestions de prioritats(potser a vegades un error crec). Tot i això, està clar que la igualtat i la llibertat són pilars bàsics i necessaris dins d'una societat. Ara bé, si bé les dretes no en parlen per una qüestió de prioritats les esquerres ho prediquen als quatre vents per pur màrqueting polític. Prediquen la igualtat religiosa per exemple: cada cop que veuen el Dalai Lama, senyal d'una societat respectuosa i multicultural, els i ve un orgasme; ara bé, només el mínim senyal d'una creu, seria motiu per agafar-se la baixa laboral per excés de nàusees, butllofes i demés asquerositats que produeixen.
En concret, la última ha sigut proposar una llei des del ministeri de Sanitat, Política social i Igualtat (Leire Pajín) per no subvencionar les escoles no mixtes. Indendenment de la opinió de voler o no per als teus fills aquest tipus d'educació (jo des de sempre no hi he estat massa a favor, sobretot a partir d'una edat), s'ha de respectar. Però no respecte de manera parcial, sinó respecte de veritat per a tots igual. Perquè s'esforcen en aniquilar tot rastre que ens podria, per exemple, fer que a Espanya se'ns deixés de conèixer per ser els que tenen el nivell d'educació més baix de tot Europa? Això només condueix a la hipocresía: parlen de llibertat però imposen quina educació haurem de donar als nostres futurs fills.
dissabte, 15 de gener del 2011
diumenge, 9 de gener del 2011
Superight
Després de Grècia, Irlanda, ara toca Portugal. En el fons el que m'extranya és que Espanya tardi tant (tot i que està previst que sigui el següent). Els governs pioners, els que més bé se n'han sortit, es dediquen a dirigir la batuta, aconsellan als països amb el rumb perdut el que han de fer. Les paraules de Merkel semblen sortides de l'oracle diví, i la cúpula de la UE es dedica a rescatar els països al límit de la bancarrota. En el fons, crec que és bastant obvi d'on provenen les accions salvadores (si menys no les influències), tot i ser posades realment en boca de la UE. Bé, ens trobem davant d'una espècie de Santa Aliança, amb una petita diferència: que casualment ara els "absolutistes" semblen ser els únics que la seva economia té més bones previsions que dolentes, al contrari dels "liberals". Una espècie de superman de dretes.
El tema central d'aquest post, és la política econòmica (des de la meva modesta opinió és clar). Deixant de banda les dretes o les esquerres, què està resorgint? No és molt difícil fixar-s'hi, però les reduccions d'impostos, les ajudes a les empreses i flexibilització de l'acomiadament (sumada alguns països com Dinamarca per un atur subvencionat de l'estat) han demostrat ser les mesures que tiren endavant l'economia, sobretot en temps de crisis, afegint-hi també l'austeritat. I aquestes mesures, encapçalades per alguns països, han permès donar la batuta a certes potències, que ara es veuen amb cor de dirigir el que han de fer els altres països, i pel que sembla, està donant resultats (mireu el cas d'Espanya suavitzat lleument).
Bé per acabar, deixaré el tema amb una reflexió en referència a les paraules de més amunt. La meva mare sempre diu: la diferència entre les dretes i esquerres d'aquí i dels països que funcionen és que la política tira cap a la permetivitat o no en els altres casos, però tenen molt clar que hi han coses que no es poden tocar. Si fóssim realment intel·ligents, ser d'esquerres no significaría no tocar l'acomiadament, sinó per exemple, intentar arribar a un model de flexiguretat cobert per l'estat (tot i ser difícil en temps de deute és clar). Tot i això sempre existiràn uns límits (és clar) dintre de les esquerres o les dretes, com és lògic, sóm humans i tenim diversitat d'opinions. La meva pregunta és, realment estem anant massa ràpid i no ho veiem?
El tema central d'aquest post, és la política econòmica (des de la meva modesta opinió és clar). Deixant de banda les dretes o les esquerres, què està resorgint? No és molt difícil fixar-s'hi, però les reduccions d'impostos, les ajudes a les empreses i flexibilització de l'acomiadament (sumada alguns països com Dinamarca per un atur subvencionat de l'estat) han demostrat ser les mesures que tiren endavant l'economia, sobretot en temps de crisis, afegint-hi també l'austeritat. I aquestes mesures, encapçalades per alguns països, han permès donar la batuta a certes potències, que ara es veuen amb cor de dirigir el que han de fer els altres països, i pel que sembla, està donant resultats (mireu el cas d'Espanya suavitzat lleument).
Bé per acabar, deixaré el tema amb una reflexió en referència a les paraules de més amunt. La meva mare sempre diu: la diferència entre les dretes i esquerres d'aquí i dels països que funcionen és que la política tira cap a la permetivitat o no en els altres casos, però tenen molt clar que hi han coses que no es poden tocar. Si fóssim realment intel·ligents, ser d'esquerres no significaría no tocar l'acomiadament, sinó per exemple, intentar arribar a un model de flexiguretat cobert per l'estat (tot i ser difícil en temps de deute és clar). Tot i això sempre existiràn uns límits (és clar) dintre de les esquerres o les dretes, com és lògic, sóm humans i tenim diversitat d'opinions. La meva pregunta és, realment estem anant massa ràpid i no ho veiem?
dissabte, 8 de gener del 2011
Cartes a Julietta
Bé, la toscana, una parella, Romeu i Julieta, un amor retrobat. Ja ens podem imaginar per on tiren les expectatives..
La pel·lícula comença amb un viatge de nuvis (prematrimonial) d'un cuiner i una escriptora a la Toscana. Tots dos semblen una mica egoistes per part seva, i ella decideix anar a fer turisme mentre ell aprèn els secrets de la cuina italiana (és cuiner). Coneix una apasionant història d'una noia que va deixar el seu amant italià plantat ara fa 50 anys perquè els pares britànics no ho aprovaven, i enviant una carta es troba immersa en tot el merder: ella, la senyora (ara àvia) protagonista, i el seu nét buscant d'hotel en hotel per la terra dels buitoni. Com és d'esperar... no us explicaré el final, però és força previsible.
Ara com sempre, ho posaré a mirada crítica. L'argument és molt bo, no és pla ni avorrit. La pel·lícula en sí és encisadora (per no dir romàntica): la Toscana, Verona, amor, amor i més amor, fet que ajuda molt. Però una cosa que li dóna molts punts, i d'aquelles que sempre m'agrada fixar-me és "l'interior". Semblant a l'ironia d'Oscar Wilde o la perspicàcia de William Sheakespeare, el fons de la pel·lícula dóna molt que pensar: intel·ligent, d'aquells que cal rascar, però un cop rascat, treu molt suc. Els personatges a vegades semblen il·lògics, però en realitat un punt de realisme exagerat fa que la pel·lícula s'hagi de desxifrar intentant entendre els personatges, semblant al que pasa a la realitat.
En resum, una barreja curiosa entre art i artistes. La recomano (això sí, potser una mica empalagosa)
La pel·lícula comença amb un viatge de nuvis (prematrimonial) d'un cuiner i una escriptora a la Toscana. Tots dos semblen una mica egoistes per part seva, i ella decideix anar a fer turisme mentre ell aprèn els secrets de la cuina italiana (és cuiner). Coneix una apasionant història d'una noia que va deixar el seu amant italià plantat ara fa 50 anys perquè els pares britànics no ho aprovaven, i enviant una carta es troba immersa en tot el merder: ella, la senyora (ara àvia) protagonista, i el seu nét buscant d'hotel en hotel per la terra dels buitoni. Com és d'esperar... no us explicaré el final, però és força previsible.
Ara com sempre, ho posaré a mirada crítica. L'argument és molt bo, no és pla ni avorrit. La pel·lícula en sí és encisadora (per no dir romàntica): la Toscana, Verona, amor, amor i més amor, fet que ajuda molt. Però una cosa que li dóna molts punts, i d'aquelles que sempre m'agrada fixar-me és "l'interior". Semblant a l'ironia d'Oscar Wilde o la perspicàcia de William Sheakespeare, el fons de la pel·lícula dóna molt que pensar: intel·ligent, d'aquells que cal rascar, però un cop rascat, treu molt suc. Els personatges a vegades semblen il·lògics, però en realitat un punt de realisme exagerat fa que la pel·lícula s'hagi de desxifrar intentant entendre els personatges, semblant al que pasa a la realitat.
En resum, una barreja curiosa entre art i artistes. La recomano (això sí, potser una mica empalagosa)
divendres, 7 de gener del 2011
La felicitat egoista
En el sí d'una Grècia en decadència, Epicur va decidir aillar-se de la política grega per montar la seva acadèmia. Partícip de l'hedonisme,una corrent filosòfica amb moltes variants, defensava una vida bohèmia i aillada, amb la felicitat com a objectiu primer en aquesta vida.
No m'interessa tant fer una classe d'història de la filosofia, i menys sobre l'epicureisme, sinó més aviat reflexionar-hi jo mateix (espero que serveixi d'alguna cosa), i comparar-lo amb l'escola cirenaica.
L'hedonisme en general defensa la felicitat com a primera i última causa en aquesta vida. L'home viu per ser feliç, i aquest sentiment contempla dues vessants: el plaer físic i el moral. Hem d'evitar tot el que sigui dolor, i allunyar-nos de qualsevol cosa que ens pugui causar patiment. Per tant, hem de viure cercant tot això, deleitant-nos amb els plaers (menjar, beure, el sexe,..) i cuidant també l'intelecte, ja que l'home és una perfecte barreja entre la substància i la ment. Tanmateix, hem de fer ús de la raó, deien els hedonistes, ja que un excés desencadenaria a la llarga per fer-nos acabar no disfrutant una cosa a la qual estem ja acostumats. Tret de la filosofia epicurista que ja hem comentat, una de les escoles més conegudes que també participaven d'aquesta idea eren els cirenaics, però amb una petita diferència: el plaer individual s'han de prioritzar als interessos aliens. Dit d'una altra manera, no hi ha res més important que el plaer individual, encara que perjudiqui els altres.
Ara sí, des d'una perspectiva personal, em sento bastant identificat amb aquest corrent, per això aquest post, per fer reflexionar una mica al personal que hi deu haver per aquí. No res a veure amb el sexe ni el menjar, evidenment, sinó en la felicitat en general. La meva gran pregunta és: perquè viure si no es disfruta de la vida? Un home sense felicitat és un home que la vida li fa més una malapasada que un favor. Ara, crec que la felicitat absoluta és molt complexa i difícil d'accedir-hi, una espècie de "idea" de les que parlava Plató. Per tant, crec que la recerca de l'home no s'ha de limitar a ser feliç, sinó a investigar com ser-ho. Molta gent, i més avui en dia, viu en l'engany d'una felicitat materialista, i crec que tothom té qui més qui menys algun defecte de fonaments. Per tant, l'home més aproximat a la idea de felicitat serà aquell que dediqui temps a reflexionar, a cuidar-se però sobretot, a pensar en els altres. Considero els cirenaics una postura un pèl egoista, i crec que per tant no serem feliços fins que realment intentem aproximar-nos a la felicitat per tots els camins possibles. I aquest ha de ser el gran objectiu, perquè aquell qui viu infeliç malgasta l'existència.
No m'interessa tant fer una classe d'història de la filosofia, i menys sobre l'epicureisme, sinó més aviat reflexionar-hi jo mateix (espero que serveixi d'alguna cosa), i comparar-lo amb l'escola cirenaica.
L'hedonisme en general defensa la felicitat com a primera i última causa en aquesta vida. L'home viu per ser feliç, i aquest sentiment contempla dues vessants: el plaer físic i el moral. Hem d'evitar tot el que sigui dolor, i allunyar-nos de qualsevol cosa que ens pugui causar patiment. Per tant, hem de viure cercant tot això, deleitant-nos amb els plaers (menjar, beure, el sexe,..) i cuidant també l'intelecte, ja que l'home és una perfecte barreja entre la substància i la ment. Tanmateix, hem de fer ús de la raó, deien els hedonistes, ja que un excés desencadenaria a la llarga per fer-nos acabar no disfrutant una cosa a la qual estem ja acostumats. Tret de la filosofia epicurista que ja hem comentat, una de les escoles més conegudes que també participaven d'aquesta idea eren els cirenaics, però amb una petita diferència: el plaer individual s'han de prioritzar als interessos aliens. Dit d'una altra manera, no hi ha res més important que el plaer individual, encara que perjudiqui els altres.
Ara sí, des d'una perspectiva personal, em sento bastant identificat amb aquest corrent, per això aquest post, per fer reflexionar una mica al personal que hi deu haver per aquí. No res a veure amb el sexe ni el menjar, evidenment, sinó en la felicitat en general. La meva gran pregunta és: perquè viure si no es disfruta de la vida? Un home sense felicitat és un home que la vida li fa més una malapasada que un favor. Ara, crec que la felicitat absoluta és molt complexa i difícil d'accedir-hi, una espècie de "idea" de les que parlava Plató. Per tant, crec que la recerca de l'home no s'ha de limitar a ser feliç, sinó a investigar com ser-ho. Molta gent, i més avui en dia, viu en l'engany d'una felicitat materialista, i crec que tothom té qui més qui menys algun defecte de fonaments. Per tant, l'home més aproximat a la idea de felicitat serà aquell que dediqui temps a reflexionar, a cuidar-se però sobretot, a pensar en els altres. Considero els cirenaics una postura un pèl egoista, i crec que per tant no serem feliços fins que realment intentem aproximar-nos a la felicitat per tots els camins possibles. I aquest ha de ser el gran objectiu, perquè aquell qui viu infeliç malgasta l'existència.
dimecres, 5 de gener del 2011
El pianista patètic (1er moviment)
Afermat al seu dolor, es resistia a acceptar-ho. Un amor càlid, un estiu càndid, l’havien abandonat. Les últimes hores de llum s’havien convertit en doloroses postes de sol. En records inesborrables que s’anaven difonent. En calors tètriques que se li afermaven a la pell, i la desesperació li regalimava avall. Realment tot s’esvaïa, i la felicitat es desdibuixava lentament al cantar de les fulles d’octubre, que queien i queien.
Un àtic bohemi a la intempèrie del temps i la desgràcia acollia el seu dol, i el parquet, al cruixir dels seus passos, l’acompanyava en el seu infern. Va seure. Un silenci dolorós i una posta roja es marcaven en el seu rostre. I amb un atac sec, sense passió, ple d’amargura, Do menor. La primera peça patètica de la història i la ultima gran peça del dia havien marcat ja la seva decadència. Un acord profund s’estenia al llarg de la quietud de l’horitzó.
Però la tristor i la serenitat duren poc. Una, dos, tres sèptimes disminuïdes ressonaven a la mercè de la desesperació . S’endinsaven en les ja destrossades parets, i el dolor de la immundícia se succeïa al pas dels minuts.
El primer moviment es repetia i repetia, i un Beethoven terrible, profund i amb força cremava en la nit. L’ambient es consumia, ofegat per una música infernal provinent del cel. El terra tremolava, el piano trontollava, i la força d’aquells bemolls volia separar les parets.
Una última cadenza va trencar la nit. La última memòria d’aquell final excitat suspesà en el aire uns segons, i un cop sec marcà el darrer plor, obscur en la nit. [...]
Un àtic bohemi a la intempèrie del temps i la desgràcia acollia el seu dol, i el parquet, al cruixir dels seus passos, l’acompanyava en el seu infern. Va seure. Un silenci dolorós i una posta roja es marcaven en el seu rostre. I amb un atac sec, sense passió, ple d’amargura, Do menor. La primera peça patètica de la història i la ultima gran peça del dia havien marcat ja la seva decadència. Un acord profund s’estenia al llarg de la quietud de l’horitzó.
Però la tristor i la serenitat duren poc. Una, dos, tres sèptimes disminuïdes ressonaven a la mercè de la desesperació . S’endinsaven en les ja destrossades parets, i el dolor de la immundícia se succeïa al pas dels minuts.
El primer moviment es repetia i repetia, i un Beethoven terrible, profund i amb força cremava en la nit. L’ambient es consumia, ofegat per una música infernal provinent del cel. El terra tremolava, el piano trontollava, i la força d’aquells bemolls volia separar les parets.
Una última cadenza va trencar la nit. La última memòria d’aquell final excitat suspesà en el aire uns segons, i un cop sec marcà el darrer plor, obscur en la nit. [...]
dimarts, 4 de gener del 2011
Ètica Saurista i pacifisme judicial
Després de grans controvèrsies i escàndols públics, el ex-conseller d'interior, Joan Saura (ICV), va decidir imposar (23 vots en contra, 4 a favor) un codi ètic, per salvar els detinguts de les opressions policials (pallisses i demés). Evidenment, aquesta proposta ha estat derrogada pel ara conseller Felip Puig (CiU); propi del joc de la política: tu fas, jo desfaig, i més en temps "calents" com aquests.
Bé, el cas és que evidenment que la policía no pot ferir la llibertat personal, però el problema és que les línies entre la llibertat personal i la permetivitat excessiva comencen a ser difuses. Un dels problemes de moltes polítiques és la miopía, el defecte de mirar en l'immediat i no el futur (d'alstres pequen d'hipermetropia, però és sabut que val més sofrir per la victòria que gaudir i no atendre's a les conseqüències). El món evoluciona cap al liberalisme (no pas el polític) i constanment es questiona el terme "llibertat", juntament amb d'altres com "segones oportuntiats". Dret a manifestar-se, lleis en contra de l'opressió policial, prohibicions de disparar a un lladre si no és en defensa pròpia, sentències d'un màxim de 30 anys, llibertats provisionals... Hi han coses que ens poden semblar correctes, tot i això, cal posar-nos les ulleres i no permetre que la "ceguera" ens controli. Perquè si mirem més al final, i no en el simple dret del que incompleix la llei, veurem una cosa: espanya és un paraís pels atracadors, ja que no poden sofrir cap dany en mans del amo de la casa, ja que prous casos han acabat amb el amo detingut (Tous), i per tant, cada cop n'hi han més; els piquets destrossen els comerços en cada manifestació, però la policia pràcticament no hi pot fer res, que sinó rebrien!; els violadors o assassins poden estar com a màxim 30 anys a la presó, i poden tenir llibertat condicional, tot i estar científicament que sempre reiteren, i tot i tenir mentrestant moltes famílies plorant la mort d'un fill al qui no li van donar cap oportunitat, ni al cap de 30 anys ni mai.
Enfi, no hem de confondre el dret a una vida digne amb la permetivitat excesiva, bàsicament per una raó psicològica molt simple: com menys dur sigui el professor amb els que no han fet els deures, menys passarà "si no fas els deures", i per tant, menys els faràs.
Bé, el cas és que evidenment que la policía no pot ferir la llibertat personal, però el problema és que les línies entre la llibertat personal i la permetivitat excessiva comencen a ser difuses. Un dels problemes de moltes polítiques és la miopía, el defecte de mirar en l'immediat i no el futur (d'alstres pequen d'hipermetropia, però és sabut que val més sofrir per la victòria que gaudir i no atendre's a les conseqüències). El món evoluciona cap al liberalisme (no pas el polític) i constanment es questiona el terme "llibertat", juntament amb d'altres com "segones oportuntiats". Dret a manifestar-se, lleis en contra de l'opressió policial, prohibicions de disparar a un lladre si no és en defensa pròpia, sentències d'un màxim de 30 anys, llibertats provisionals... Hi han coses que ens poden semblar correctes, tot i això, cal posar-nos les ulleres i no permetre que la "ceguera" ens controli. Perquè si mirem més al final, i no en el simple dret del que incompleix la llei, veurem una cosa: espanya és un paraís pels atracadors, ja que no poden sofrir cap dany en mans del amo de la casa, ja que prous casos han acabat amb el amo detingut (Tous), i per tant, cada cop n'hi han més; els piquets destrossen els comerços en cada manifestació, però la policia pràcticament no hi pot fer res, que sinó rebrien!; els violadors o assassins poden estar com a màxim 30 anys a la presó, i poden tenir llibertat condicional, tot i estar científicament que sempre reiteren, i tot i tenir mentrestant moltes famílies plorant la mort d'un fill al qui no li van donar cap oportunitat, ni al cap de 30 anys ni mai.
Enfi, no hem de confondre el dret a una vida digne amb la permetivitat excesiva, bàsicament per una raó psicològica molt simple: com menys dur sigui el professor amb els que no han fet els deures, menys passarà "si no fas els deures", i per tant, menys els faràs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)